Dinópolis

La setmana passada aprofitant el pont de Tots Sants vam anar a Dinópolis, a Terol. Al mig-guiri li encanten els dinosaures, el vici la dèria li va agafar l'any passat: amb 3 anys va començar a dir paraules estranyes com ara dicodoplus, velociraptor o triceratops. Primer el vaig ignorant pensant que parlava holandès amb el guiri. Però no, el nen estava explicant-me els diversos bitxos i les seves característiques; fins i tot el rotllo la teoria del meteorit. D'on haurà tret aquesta passió? Ni son pare ni jo tenim interès ni atracció pel tema... Crec que com la seva classe el curs passat era la dels dinosaures (van triar ells el nom) van tractar el tema i es va apassionar.

Així que en tenir 4 dies de festa vam fer una visita turística familiar a Terol i al famós parc de les bèsties. A més de bitxos hi ha un museu i una visita en barca per l'evolució de les espècies després de la desaparició dels dinosaures, passant per l'aparició del primers homínids i arribant fins als nostres dies. Va ser el més interessant per als no-amants dels dinos.

Tant la Serralada d'Albarracín com Dinópolis ens van encantar: bon menjar, molts animalets, sol, natura, gent amable i dinosaures.

Ens vam allotjar a Guadalaviar, un poble tranquil a 1600 m, o sigui, com les cabres estàvem allà dalt on vam poder desconnectar i descansar.

Per últim, un vídeo-resum de l'escapada:

*

Comença P4: el primer dia

Avui és el darrer dia de vacances del mig-guiri: se li ha acabat la vidorra i el catxondeo. Demà torna al cole, a P4, i té moltes ganes de veure als seus amics i a la professora.

Però des que jo vaig tornar a la feina cada dia quan torno se'm llança als braços i em diu que m'ha trobat molt a faltar, moltíssim. I jo li responc que també moltíssim.

L'any passat va ser més trist perquè era el seu 1r dia d'escola, un dia molt important que em vaig perdre. Tinc sort perquè la meva feina em permet gaudir de moltes vacances, gairebé les mateixes que té ell. Però em perdo tantes coses... Els professors tenim 2 mesos de vacances a l'estiu, sí, no deixen de recordar-nos-ho una i aaaaltra vegada. En canvi, jo no ho veig tan fantàstic perquè és veritat que en tenim força, de vacances, però no les podem canviar mai, sempre són les mateixes dates. I què vol dir per a un/a mare/pare profe?

- Que no podem acompanyar mai el 1r dia de cole als nostres fills perquè també és el primer dia dels nostres alumnes i els hem d'acompanyar a ells.

- Que mai no podem veure el festival/actuació/concert de Nadal dels fills perquè el mateix dia és el festival/actuació/concert dels nostres alumnes.

- Que mai no podem acompanyar a 1ª hora a l'escola als nens perquè les nostres classes comencen a les 8 i les seves a les 9. Potser algun dia entrem més tard o sortim abans i aquell dia és com una festa, és el fabulós dia de la mama o el papa. El mig-guiri em pregunta cada nit Qui em despertarà demà? I sempre espera que li digui Jo, demà és el dia de la mama.

- Que mai no els podem portar al bus quan marxen de colònies (o d'excursió) perquè els nostres alumnes ens esperen (a les 8, com sempre) o perquè estem també de colònies (o d'excursió) amb ells.

- Que mai no podem veure el festival de final de curs, sabeu per què, oi? Perquè estem preparant i mirant el festival de final de curs dels nostres alumnes.

- Que el meu fill em digui que la iaia sempre el porta al cole i que el pentina millor.

Si tingués una altra feina podria combinar-me algunes entrades, sortides, algunes vacances, i potser anar a veure concerts, o excursions, o tallers, o autobusos que s'acomiaden.

I així em sento en una roda estranya on deixo el meu fill amb unes educadores i jo me'n vaig a ensenyar llengua a uns altres fills.

Malgrat tot, demà sí que podré acompanyar al mig-guiri, podré despertar-lo, pentinar-lo, fer-li l'esmorzar, preparar-li la motxilla  i fer-li molts petons a la porta del l'escola tot desitjant-li un fantàstic inici de curs perquè els meus alumnes comencen dimecres i al meu Institut ens han deixat arribar més tard si volem anar caminant al cole amb els nostres nens el primer dia.

*

Una nova etapa

Acaba setembre, el mes on comença un nou curs, una nova dieta, una nova col·lecció de fascicles i una nova estació amb refredats inclosos.

El mig-guiri ha començat una nova etapa: el cole, oioioi!! És la primera vegada que hi va, no ha trepitjat cap llar d'infants ni ludoteca perquè ell és així com natural i de tobogans i sempre demana anar al parc. Li ha agradat molt anar-hi; de fet és quelcom semblant a l'ideal infantil: joguines i amics. Llàstima que la segona setmana ja han atacat els virus i s'ha quedat a casa uns dies. Previsible. Típic. 

Jo m'imaginava que li agradaria però després d'estar un any tot happy amb la mama a Ingolstadt, podria haver reaccionat diferent. Espero que segueixi tan animat i feliç durant molt i molt de temps.

Ja ets tot un homenet, Sander. Estem molt orgullosos de tu.

*

Alguns llibres

Després de la ressaca de Sant Jordi, avui uns quants llibres que tenim per casa. Alguns els vam portar cap aquí, d'altres els he comprat molt baratets a Ingolstadt. Això em va sorprendre, els llibres infantils no tenen un preu elevat i sempre n'hi ha d'oferta a les llibreries. Suposo que fan igual amb la resta de llibres, però com no llegeixo alemany no m'hi he fixat.

1. Llibres que hem portat. Alguns del que ronden per casa són aquests:

- Les primeres paraules. Li van regalar pel seu 1r aniversari i encara és el seu preferit. Molt variat amb moltes imatges, algunes amb relleu per tocar. Està ben desgastat!

- Quin munt de vehicles! Amb tot de transports, com diu el títol. Li encanta, típic de nens. Juguem a que jo li dic un vehicle i ell el busca.

- La doctora juguetes. Li vaig comprar per veure si deixava de fer el show al metge. També una figureta de la mateixa doctora. No va funcionar, però el llibre li agrada. Ens inventem el que hi passa, mola més que llegir o explicar.

- Dieren. En holandès sobre animalets variats. Són uns dibuixets d'uns nens molts famosos a Holanda; es diuen Jip i Janneke. A mi m'agraden més que a ell, em sembla. Són genials aquest parell!

En tenim bastants més, però aquests són els que més mirem i que han sobreviscut ;)

2. Llibres que he comprat aquí:

- No sé que de Nadal. El vaig comprar per 3 euros i poc per explicar-li el rotllo del Pare Noel, molt celebrat aquí. No li emociona, però quan el veu diu Mira, mama, Papa Noel! Així que l'objectiu s'ha aconseguit.

- L'ós i el koala (traducció lliure i inventada). M'encanta aquest llibre que vaig comprar per 2.99 euros. Té uns dibuixos preciosos de la Petra Brown i una història senzilla. De nou ens inventem què passa i el mig-guiri diu que jo sóc l'ós i ell el koala jugant al parc. Exactament.

- L'ovella Shaun. El petit príncep. Són llibres magnètics, és a dir, tenen personatges i formes que són imants i es poden anar posant aquí i allà. Són els preferits del mig-guiri ja que es pot jugar amb els ninotets, doblegar-los, mossegar-los, trepitjar-los, llençar-los contra el terra i cremar-los si cal que no es trenquen. El millor és el preu: 3,99 euros cadascun.

I per acabar, una mica de catxondeo que hem estat fent avui:

*

Pintar-se les ungles

Avui és la primera vegada que li he pintat les ungles al mig-guiri, 4 concretament. Me les estava pintant jo quan ha dit Mama, jo també vull! Per sort he agafat el color vermell i no un blavós o granatós que diu el guiri que són negres, però no ho són.

Li he dit que només li'n pintaria una, però quan s'ha vist tan fashion me n'ha demanat més, Més mama, més! M'he plantat en quatre, dues d'una mà i dues d'una altra.

El mig-guri ja té prou pinta de nena, he pensat, no li calen més accessoris femenins.

Potser algú el veurà i pensarà què fa aquest nen amb les ungles pintades? Jo penso que els nens, si volen, també poden pintar-se-les, per què no?

Tots els jocs haurien de ser unisex. Prou d'etiquetes.

Així hem quedat:

M'he sortit de la ratlla una mica, i tinc les ungles rosegades, però estem cuquis, oi?

*

La nena i la guilla

Avui vull parlar d'una pel·lícula que vaig veure fa poc a la tele d'aquí que es titulava, amb traducció literal de l'alemany, "La nena i la guilla". 

A mi les pel·lícules amb nens o animals em refoten no m'agraden gens, imagineu-vos una amb tots dos ingredients i a sobre en fotut alemany. Però, mira per on, aquesta em va encantar! Era un diumenge fred a la tarda, em vaig tirar al sofà a fer zàping sabent del cert que no entendria ni un putu canal, però jo vinga a fer zàping com si estigués a casa. I llavors comença una peli sense gairebé diàlegs, amb una fotografia preciosa (no em canso de mirar-la) i una història entranyable que vaig entendre perfectament: una nena troba una guilla al bosc i es fan amics íntims entre diverses aventures; no us desvetllo més.

És ideal per veure-la amb nens, llàstima que el mig-guiri estigués fent la migdiada: hi ha missatge (gairebé filosòfic, diria jo), és emotiva, la natura que apareix és increïble i la protagonista i l'animalet són maquíssims:

En castellà es va traduir per "Una amistad inolvidable" i té aquesta fitxa tècnica:

Títol original: Le renard et l’enfant

Direcció: Luc Jacquet

País: França

Any: 2007.

Duració: 92 min. 

Gènere: Aventures, familiar.

Interpretació: Bertille Noël-Bruneau.

Distribuidora: Wanda Visión. 

Estrena a Espanya: 7 novembre 2008.

Els temes principals que tracta són l'amistat, la protecció, la diferència, l'adaptació, l'amor, la bellesa de la natura i les emocions.

El meu fragment preferit és quan la nena es queda adormida al bosc i la guilla se li apropa, es queda al seu costat i quan es desperta, i la veu, es deixa acariciar per primera vegada. En aquell moment es fan inseparables.

No és una pel·lícula Disney, és una peli que m'agrada.

El tràiler:

*

La teoria de l'espardenya

Ahir una amiga em va enviar aquest vídeo divertidíssim per whats. Després dels riures vam intercanviar uns quants comentaris de conya entre amics: que si em recorda tal, que si ho posaré en pràctica amb els alumnes, que si en català seria l'espardenya... 

Després he estat pensant seriosament en el tema, en el tema de l'educació dels fills. No estic a favor de l'amenaça ni del càstig físic, però reconec que quan veig programes com Hermano mayor o Súpernanny he dit en veu alta "...uf, si aquest/a fos fill/a meu/a li hauria donat una bufetada fa molt i no s'hauria arribat a aquest límit ." Límits, aquesta és la paraula clau, posar límits als fills per evitar situacions grotesques.

I ara que tinc un nadó no m'imagino ni la bufetada, i molt menys tenir un nen conflictiu com els que surten en els programes. Tampoc m'imagino la "chancla", però em fa molta gràcia el vídeo.

Aquí el deixo, per riure i per reflexionar:

*